Negre de dol, llum blanca d'esperança.
Petites agulles que se't claven quan mires al no res i
avances entre la foscor dels teus pensaments.
Rialles, llàgrimes i altres peces dels teus records
que s'esvaeixen a la llum del dia,
quan absorbeixes el silenci d'aquest meravellós
paradís de paraules, d'expressions i te’n adones com n’és de fàcil sentir i
viure.
Vida d'amagatalls.
No cal ajupir-te, ni posar-te sota d'aquesta manta que
tant t'ha escoltat plorar, només cal amagar-te a la llum del dia, amb un
somriure ni a prou i a l'altre cara de la moneda mors.
La ironia de la foscor, de la claror.
Que n’és de senzill entrar dins la foscor quan
veus que les teves pors són a fora d'ella.
Ara respons a les preguntes que havies trepitjat i
enfonsat sota terra,
terra de mentides i enganys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario