22 Desembre

Escriure una manera de viure com un altre, esculls l'altre camí i en cada estrofa neix un reflex de sentiments i bogeries.

Rajos de confiança que revaloritzen el paper escrit,

frases llençades a l'aire sense sentit ni capità que les porti a bon destí.

Un segon suposa infinites promeses per dir-te que els excessos viuen entremig dels teus llavis.

Sé que si et perdo et tornaré a retrobar al pròxim vers, aquest vers que m'esgarrapa l'ànima fent sorgir cada paraula que m'omple de victòries que apaguen les petjades del meu ahir.

Necessito calmar les ganes de somiar que em fan bullir cada part del meu cos a cada somriure.

No esperis cap moment idoni per dir el que sents perquè potser quan bufi el vent et despertes en una platja i un avui diferent.

Cada moment compartit es un risc que has de córrer,

un bon gest sempre és recordat però necessita alguna cosa més per poder-lo explicar.

El que escric no és res més que el meu pretext per recordar aquest moment amb més força i deixar-te en la memòria un petit tros de mi, de les meves paraules que un dia van ser nostres.

Tal vegada sembli que escrigui tristeses però mes enllà d'això hi ha mil circumstancies que sobrepassen el límit de les teves creences, evaporant desitjos en la línia del infinit de les teves sensacions,

que es mouen de pressa i et colpegen sense parar en un sense fi de
preguntes efímeres que es resolen amb un sol petó que m'atrapa i no deixa
desenganxar-me del focus del dolor que reitera la felicitat del nostre moment.