22 Desembre

Escriure una manera de viure com un altre, esculls l'altre camí i en cada estrofa neix un reflex de sentiments i bogeries.

Rajos de confiança que revaloritzen el paper escrit,

frases llençades a l'aire sense sentit ni capità que les porti a bon destí.

Un segon suposa infinites promeses per dir-te que els excessos viuen entremig dels teus llavis.

Sé que si et perdo et tornaré a retrobar al pròxim vers, aquest vers que m'esgarrapa l'ànima fent sorgir cada paraula que m'omple de victòries que apaguen les petjades del meu ahir.

Necessito calmar les ganes de somiar que em fan bullir cada part del meu cos a cada somriure.

No esperis cap moment idoni per dir el que sents perquè potser quan bufi el vent et despertes en una platja i un avui diferent.

Cada moment compartit es un risc que has de córrer,

un bon gest sempre és recordat però necessita alguna cosa més per poder-lo explicar.

El que escric no és res més que el meu pretext per recordar aquest moment amb més força i deixar-te en la memòria un petit tros de mi, de les meves paraules que un dia van ser nostres.

Tal vegada sembli que escrigui tristeses però mes enllà d'això hi ha mil circumstancies que sobrepassen el límit de les teves creences, evaporant desitjos en la línia del infinit de les teves sensacions,

que es mouen de pressa i et colpegen sense parar en un sense fi de
preguntes efímeres que es resolen amb un sol petó que m'atrapa i no deixa
desenganxar-me del focus del dolor que reitera la felicitat del nostre moment.

Troços de vida

Giravolts sobtats, escenes que es repeteixen i discursos que mai es

diuen. Créixer i aprendre tan senzill com escoltar-te i actuar

amb el teu cor amb corrents de sinceritat. No hi ha res pitjor que negar les veritats i fer cas a les mentides que supuren per cada centímetre de pell, inundant cada circumstancia i malgastant totes les vides que et brinda el teu camí. No hi ha res més senzill com viure, respirar i sentir cada cor, cada vida que sumes a cada pas. No hi ha destí sinó decisions, viu amb majúscules fins i tot el temps mort per aprendre a no ofegar-te amb les hores, ni segons.

Paraules

Cor senzill, cor trencat,

cor que veu com s'estan oblidant d'ell,

mirades perdudes i tristos pensaments,

llàgrimes que cauen en un mar ple de bells records,

falses esperances que t'ofeguen quan aprens a nadar.

Paraules perdudes per l'orgull,

ni un sol mot, ni un sol t'estimo.

diuen que allò que fa més mal és allò que mai t'has atrevit a viure,

història inacabada sense inici, sense fi.

les llàgrimes volen caure una rere l'altre per ofegar els meus sentiments i perquè puguis nadar amb els meus t'estimo.

la vida corre, no t'espera.

Llàgrimes de vidre, abraçades que no deixen respirar, paraules tancades sota la solitud inevitable.

Cridar i cridar, un hola, un adéu, cap color de confiança.

Que cruel és la mort quan et truca mentre jugues i que de simple que és jugar.

Guanyar, perdre.

Algun dia ens tornarem a retrobar, potser tan sols en la distancia altre vegada,

pluja, vidre glaçat i un calaix ple de poemes cremant de tristor.

Un si us plau queda't i un he de marxar,

un t'estimo i un l'estimo el conte de mai acabar.

Destí

Ulls tristos i cor alegre,

l'amistat que puja i baixa però que mai desapareix,

sempre hi ha coses que et fan riure i detalls per pujar l'ànim.

Caure al pou, agafar aigua i sortir.

Aprendre a conèixer i controlar els teus límits,

maquillar els problemes i les indecisions,

saber dir que sí i riure.

El somriure als llavis que dibuixa un desig, un t'estimo i un si vull.

Que fàcil és ser feliç quan t'adormen amb contes de fades, però el despertar és cruel i et llegeix el llibre que no t'han explicat encara.

Ulls alegres, cor entristint.

fades que no diuen la veritat i jutgen als llops que tant han plorat.

Quants dolços enverinats i decisions orfes,

paraules avorrides i llàgrimes emotives, les coses mai són com semblen ser,

no vull que em curin la ferida ni que m'evitin el cop.

Al recuperar les paraules ensotades, allibero el veritable sentit que trepitja les meves pors i em fan ser més lliure que mai.

Carta

la veu de la teva mirada,

accelera el bategar del meu viure.

El crit de les teves carícies,

murmura el sentir del meu patir.

El foc de les teves paraules,

exalten la raó del meu ser i això explica la dolçor d'aquest amarg viure.

Pors enfosquides

Negre de dol, llum blanca d'esperança.

Petites agulles que se't claven quan mires al no res i avances entre la foscor dels teus pensaments.

Rialles, llàgrimes i altres peces dels teus records que s'esvaeixen a la llum del dia,

quan absorbeixes el silenci d'aquest meravellós paradís de paraules, d'expressions i te’n adones com n’és de fàcil sentir i viure.

Vida d'amagatalls.

No cal ajupir-te, ni posar-te sota d'aquesta manta que tant t'ha escoltat plorar, només cal amagar-te a la llum del dia, amb un somriure ni a prou i a l'altre cara de la moneda mors.

La ironia de la foscor, de la claror.

Que n’és de senzill entrar dins la foscor  quan veus que les teves pors són a fora d'ella.

Ara respons a les preguntes que havies trepitjat i enfonsat sota terra,

terra de mentides i enganys.

Non bis in idem

Camines al ritme del bategar del teu cor,

submergint-te en aquell silenci infinit que et fa recórrer paisatges llunyans, mons imaginaris i persones desconegudes que s'uneixen en un mateix cos, en un mateix alè, en un mateix anhel.

Dolça bogeria.

Esvair-te en un sospir, desitjant no tornar,

desesperació de solitud,

segueixes caminant mentre la ment traïdora t'ha deixat enrere amb un pas fix i direcció plena de prejudicis i angoixes.

I et preguntes on són aquelles abraçades de tots els moments que ningú t'ha vist plorar,

on és aquell sospir de confiança i aquella onada de tranquil·litat quan no t'atrevies a fer aquella passa tu sola,

on són tots aquells consells previs als errors comesos, les paraules de consol després de la batalla perduda

i sobretot on són aquells t'estimo mai escoltats.

Milions de reptes per complir i un munt d'esperances que llences a l'abisme dels somnis perduts on tants cops t'hi has pensat llençar, però la realitat t'espanta i  saltes a l'últim moment sense pensar en el demà, ni tan sols en l'avui.

Et deixen enrere, no hi ha motius per plorar.

Dolça mort tan suau, tan freda, tan segura d'ella mateixa que et transmet la confiança i t'ofereix la seva mà perquè avancis amb peus de plom i cor de plomes que no dubte en posar-se a volar per deixar enrere la inevitable pluja de tristesa que respires tan repetidament.

Pongamos que hablo de ti

Tengo que encontrar algo en que creer,

algún lugar dónde refugiarme,

para calmar esta ansiedad que surge cuando no tenemos esos abrazos que nos calman ni ese hombro en el que llorar cuando estamos asustados.

Nacen cosas difíciles cuando tienen que morir rápido, sin embargo, son de lo más fáciles cuando te apuntan a ti.

No podemos llevar encima todo esto sin doblar la espalda o ponernos de rodillas, tal vez, sea mejor dejarlo en el suelo y levantar la cabeza.

Que guapa que estás cuando sonríes de esta forma, no gires la cara, quiero que me mires a los ojos y veas como reluce tu rostro cuando se refleja en ellos.

No hace falta ordenar estos papeles, déjalos y huyamos.

Tantos planes hechos al azar y tirados al aire cuando al final sale el que menos te esperas, sin ahogar ningún suspiro.

Vamos a ascender juntos, fundiéndome y acariciando tu suave piel mientras beso tus alegrías.

Solo escribo para matar las horas y aprisionar este maravilloso tiempo que pierdo pensando en ti.

No me lo tengas en cuenta, sal y camina hasta que no tengas aliento para decirme que no.

Guárdame el secreto y hagamos el amor con nuestras tristezas,

esta vez, parecen tan absurdas que me da por reír,

será porque mi cuerpo ha empezado a bailar debajo del firmamento contando estrellas mientras tarareo mi canción favorita, será por ti.

No lo sé, tan solo enmudezco con los escalofríos que se van adueñando de cada parte de mi ser, son solo tonterías, maravillosas tonterías que hacen despertar una suave y cálida sonrisa dentro de mí.

Prueba

Te tengo delante cierro los ojos y solo puedo llorar a ver si consigo ahogar mi alma con mis lágrimas.

Cada susurro tiene inscrito un grito de ayuda.

Estoy en medio de la gente, quiero que desaparezca todo. No quiero nada.

Tal vez lo más fácil es que desparezca yo.

No me cuentes otra vez la misma historia, no quiero escucharte.

No puedo mirarte sin que me entre el pánico y me quede atrapada en este círculo que me hace estremecer y huir asustada.

No hay nada especial en todo esto, esta vez cuando pase esta estrella no pediré ningún deseo.

No quiero este papel y no quiero que me mientas otra vez, puede que esta noche me quede en este portal, no quiero a nadie, no quiero continuar.

Pararé de andar cuando cierres los ojos y te duermas.

Estoy cansada de esto ¿No lo ves? Estoy aquí. Mi corazón no deja de latir aunque lo quiera.

Ponme otro vaso, quiero perder el mundo de vista.

No quiero un recuerda, ni un puede.

No quiero adentrarme entre la gente, quiero que se funda el mundo, que desparezca todo.

No quiero horas, minutos, segundos ni gente con prisa.

Otra vez he vuelto a cruzar sin mirar puede que así encuentre más interesante el hecho de vivir.

Sigo perdiendo la cordura y encerrándome en mis pensamientos.

Vuelvo a morir una y otra vez torturando mis pies a cada paso.

No tengas compasión de mí, con estas palabras de cristal me estas cortando el alma y con mi sangre te estoy dejando mi camino grabado en el suelo, así cuando me pierda podrás venir a buscarme.

A veces me doy cuenta de mi vulnerabilidad y siento que soy la única persona que se está perdiendo entre las malezas.

Cierro los ojos no sé ni dónde estoy, es mi viaje y mi cabeza no para de dar vueltas.

Ayer me detuve, ya es hora de tomar las riendas de mi vida y actuar aunque no quieras ni ver la fortaleza de mis actos.

Paradís de terra

Com canvia la vida sense moure’t de lloc, immòbil, el teu cap roda a mil per hora abans que puguis parpellejar.

Abans d’aquest sospir tu ja hauràs acabat,

Els pulmons s’omplen de dubtes i mal sons, estàs atordit i no saps on anar.

Espurnes que s’esvaeixen, perdut, retornar a l’inici un i altre cop.

Com costa construir aquest castell de cartes, sempre que agafes la última carta per col·locar, decau amb tu.

Enmig del silenci escoltes les gotes que cauen en  la foscor,

Altre cop la mateixa història, el mateix error, no perquè fugis corrents trobaràs amagatall.

Trobar una manera de viure, de sentir, a l’altre banda no hi ha port, tanca els ulls i deixa’t caure.

Apreta el puny i viu, viu tan fort com puguis, tan que no puguis sentir el batec del teu cor, les teves llàgrimes i les teves pors.

Cau de peu a sobre les cendres i crida el meu nom, jo ja no i seré.

Silenci agut ple d’impotència i de rialles, la lluna no pot escoltar els teus somnis si no t’enfiles sobre la cadira.

Sigues tu, tan sols tu.

Kilòmetres i kilòmetres de carreteres establertes i ben definides perquè no et perdis, perquè tinguis un recorregut.

Tan és on vagis, l’agulla sempre marca el nord,

No la segueixis. No fugis, però no em busquis, jo he deixat el camí a darrere.

Els meus ulls brillen, i el meu cor sent. No pensis amb mi, jo penso pels dos.

Avui t’he portat flors, no les vols, jo tampoc. No pensis amb mi.

Aprèn a estimar, no hi sóc, tan és que no hi sigui, estima.

Potser ens tornarem a retrobar, però ara viu.

Aprofita cada instant que succeeix davant teu i crida, riu, balla, plora fes el que vulguis a cada moment  però no pensis amb mi.

Evita  submergir-te en les penombres de pensaments absurds que tan sols et fan entristir.

És fàcil ser feliç, deixa’m la mà i salta, damunt, de més amunt encara, que l’esglai del teu cor et faci sentir  tan viu que m’abracis, tan fort que em facis reviure.