Non bis in idem

Camines al ritme del bategar del teu cor,

submergint-te en aquell silenci infinit que et fa recórrer paisatges llunyans, mons imaginaris i persones desconegudes que s'uneixen en un mateix cos, en un mateix alè, en un mateix anhel.

Dolça bogeria.

Esvair-te en un sospir, desitjant no tornar,

desesperació de solitud,

segueixes caminant mentre la ment traïdora t'ha deixat enrere amb un pas fix i direcció plena de prejudicis i angoixes.

I et preguntes on són aquelles abraçades de tots els moments que ningú t'ha vist plorar,

on és aquell sospir de confiança i aquella onada de tranquil·litat quan no t'atrevies a fer aquella passa tu sola,

on són tots aquells consells previs als errors comesos, les paraules de consol després de la batalla perduda

i sobretot on són aquells t'estimo mai escoltats.

Milions de reptes per complir i un munt d'esperances que llences a l'abisme dels somnis perduts on tants cops t'hi has pensat llençar, però la realitat t'espanta i  saltes a l'últim moment sense pensar en el demà, ni tan sols en l'avui.

Et deixen enrere, no hi ha motius per plorar.

Dolça mort tan suau, tan freda, tan segura d'ella mateixa que et transmet la confiança i t'ofereix la seva mà perquè avancis amb peus de plom i cor de plomes que no dubte en posar-se a volar per deixar enrere la inevitable pluja de tristesa que respires tan repetidament.