Paradís de terra

Com canvia la vida sense moure’t de lloc, immòbil, el teu cap roda a mil per hora abans que puguis parpellejar.

Abans d’aquest sospir tu ja hauràs acabat,

Els pulmons s’omplen de dubtes i mal sons, estàs atordit i no saps on anar.

Espurnes que s’esvaeixen, perdut, retornar a l’inici un i altre cop.

Com costa construir aquest castell de cartes, sempre que agafes la última carta per col·locar, decau amb tu.

Enmig del silenci escoltes les gotes que cauen en  la foscor,

Altre cop la mateixa història, el mateix error, no perquè fugis corrents trobaràs amagatall.

Trobar una manera de viure, de sentir, a l’altre banda no hi ha port, tanca els ulls i deixa’t caure.

Apreta el puny i viu, viu tan fort com puguis, tan que no puguis sentir el batec del teu cor, les teves llàgrimes i les teves pors.

Cau de peu a sobre les cendres i crida el meu nom, jo ja no i seré.

Silenci agut ple d’impotència i de rialles, la lluna no pot escoltar els teus somnis si no t’enfiles sobre la cadira.

Sigues tu, tan sols tu.

Kilòmetres i kilòmetres de carreteres establertes i ben definides perquè no et perdis, perquè tinguis un recorregut.

Tan és on vagis, l’agulla sempre marca el nord,

No la segueixis. No fugis, però no em busquis, jo he deixat el camí a darrere.

Els meus ulls brillen, i el meu cor sent. No pensis amb mi, jo penso pels dos.

Avui t’he portat flors, no les vols, jo tampoc. No pensis amb mi.

Aprèn a estimar, no hi sóc, tan és que no hi sigui, estima.

Potser ens tornarem a retrobar, però ara viu.

Aprofita cada instant que succeeix davant teu i crida, riu, balla, plora fes el que vulguis a cada moment  però no pensis amb mi.

Evita  submergir-te en les penombres de pensaments absurds que tan sols et fan entristir.

És fàcil ser feliç, deixa’m la mà i salta, damunt, de més amunt encara, que l’esglai del teu cor et faci sentir  tan viu que m’abracis, tan fort que em facis reviure.