Ningú i tu

No cridis, no et posis nerviosa sempre et fan mal aquestes punxades i ho saps.

No escriguis, no maltractis aquest llapis que flueix en paraules tacades de sang i tristesa.

Quan m'enfonso et vull abraçar i sortir trencant aquest silenci que trenca paràgrafs de sinceritat.

Aixeca't, t'agrada estar sola, t'agrada patir. Perpetuant el patiment em surten els millors versos.

Saps que ets la meva inspiració, sempre que trenco cor agafo llapis i fulla per demostrar-te que no sóc cap monstre.

Estic afilant les agulles que tallen les estones de solitud que vull destruir besant-te un cop més.

Sé que acabaré mirant enrere i plorant.

Melancolia crònica amb reflexos de mania acolorida

Em solies dir que tot aniria bé, que estaria bé.

Discuteixo amb mi mateixa per tu però la brisa porta un brot d'esperança.

Aquesta esperança que fa desaparèixer les imperfeccions de les cicatrius que vam deixar en aquest llit compartit per dos cossos despullats i innocents.

No sabia on arribaríem,

però aquests llençols van gravar cada segon compartit

amb agulla bullint per esdevenir etern i crear aquestes línies que escric.

No puc deixar d'escoltar aquesta cançó,

Qualsevol excusa es bona per recordar el teu somriure i eixugar la llàgrima que cau en memòria de les teves paraules, tan dolces tan passades, tan eternes.

Escolta la cançó, relaxa't i escriu,

acabaràs coneixent-te quan acabis de llegir-ho tot.