Arbre caduc

No importa on siguis, no importa qui escolti

moments en els que mirar l'estrella més petita et fa plorar,

Creure en els teus somnis i tractar-te sempre el millor que pots

seure i enfonsar-te entre tots els pensaments que van enfonsant-te el pit fins que no pots respirar,

Si em pogués veure aquí sola, trista, buida , veient caure cada fulla caduca mentre ningú més ho aprecia, giraria volta sense rumb.

Seria hora de tornar a casa, però el capvespre encara no s'apodera del xiulet dels ocells.

Odio les mentides, a elles no els importa fer plorar.

Quan de petita et sents com comences a créixer.

No tot surt com vols i els secrets que t'envolten serveixen per no embogir.

T'has llevat amb mala cara, amb sort ningú se'n adona.

La desesperació de morir per dins és encara mes dramàtic que perdre't.

Per què has de fugir, per què has de fer el que toca, per què no dormir,

potser demà no desperto, potser quedo atrapada en aquest somni etern, on les coses sempre funcionen.

Que fàcil és seguir baixada avall quan et deixes caure.

Avui tinc ulleres, potser et trobo a faltar.

Perdre les forces lluitant aquesta derrota que no fa més que embrutar el terra amb cendra.

Aquest arbre no tornarà a ser el que era. No tornarà a brillar.